Sembla el mateix però no ho és

Les retransmissions esportives per la petita pantalla estan degenerant en un fet més que preocupant i que, potser, passa desapercebut per a l’espectador despistat: molts dels narradors han deixat de locutar els partits de futbol des de l’estadi i ho fan ara còmodament asseguts des d’un locutori dels estudis centrals de la seua cadena. Els màxims responsables deuen tenir les seues raons. Des del fet d’abaratir costos (s’eviten així despeses de desplaçament, connexions i dietes) i també l’optimització de recursos.

Anar a tal o tal camp suposa no poder comptar amb els professionals durant un dia o dos. Es queden a casa, i fins que no comencen el partit (o bé quan acaba) es poden fer moltes altres coses dins de l’empresa. Vistes així les coses, pot ser que les comprenguem, però no les acceptem.

Aquesta setmana ho vam apreciar en l’Oviedo-Saragossa de dilluns o a la final de l’Europa League de dimecres. L’absència del contacte amb la grada desconnecta sensorialment els narradors, que perden el fil amb massa facilitat.