No disparin al guionista

En el món del cine i de la televisió fa l’efecte que el treball del guionista no està mai prou valorat. Es destaca directors i actors i actrius però el treball dels que escriuen el que després sortirà per la boca dels protagonistes passa, massa vegades, desapercebut. És gairebé com aquelles velles pel·lícules de l’Oest en les quals al saloon de torn vèiem aquell rètol en què es llegia allò de “Prohibit disparar al pianista”.

Ara se’ns n’acaba d’anar un dels grans, de guionistes: Xesc Barceló (Palma, 1943). Un professional que sense la seua brillant ploma no s’entendria la televisió catalana. El seu currículum és impressionant des del debut el 1977 en el circuit català de TVE amb Terra d’escudella, el primer programa infantil emès en català.

I a partir d’allà un èxit rere un altre: Arnau, Sitges (pionera de les telenovel·les) o Plats bruts. Fins i tot la seua feina va tenir temps de vincular-lo, d’una manera o una altra, amb Ponent. Seus van ser els guions de la sèrie Mecanoscrit del segon origen o de l’excel·lent Les veus del Pamano.