Entusiasme no indescriptible

La sentida mort del mestre Sergi Schaaff ens va fer ajornar, per un dia, el comentari del concert d’Any Nou des de la Sala Daurada de la Musikverein de Viena. Sens dubte és “el concert” per la seua milionària audiència televisiva i la seua puixança mediàtica. Fa, edició amunt edició avall, prop de 40 anys que el veig cada primer de gener.

I continuo sense saber apreciar si el del 2017 va ser millor que el del 2002. Simplement m’agrada. La crítica, musicalment parlant, la deixo al meu amic Iñaki o al company de redacció Josep Grau.

És més, si no fos perquè el director canvia anualment podria estar veient el de fa una dècada i no notaria pas la diferència. Dit això, aquest últim, a les ordres de l’austríac Franz Welser-Möst, que es va atrevir a “estrenar” 14 de les 15 peces interpretades (bisos a part amb els inalterables El Danubi Blau o la Marxa Radetzky), em va semblar lleugerament distant, amb poca interactuació amb el públic. De fet, el més emotiu va ser l’speech final de Martín Llade parafrasejant el monòleg de Charles Chaplin a El gran dictador. Això sí que va ser brillant.