Ni bo, ni breu

A Sálvame van ignorar aquell savi consell que indica que “com més curt, millor”. Doncs no, divendres, el seu últim dia d’emissió, es van treure de la màniga quatre interminables hores per acomiadar-se que, la veritat, van resultar esgotadores, entre tòpics, sobreactuacions, histrionismes, algun retret a Mediaset i llàgrimes, reals o impostades, a dojo que a casa ens van obligar a canviar fins a tres vegades el pal de fregar perquè no donàvem l’abast amb el bassal que se’ns formava davant del televisor. També és veritat que repassar catorze anys de vida televisiva donen per a molt, però una mica de criteri selectiu no hauria estat malament davant de tanta reiteració del mateix.

El més sorprenent va ser l’absència de Jorge Javier. Està de baixa, sí, però una aparició a través de videoconferència no hauria estat de més i van assenyalar aquells que no van voler afegir-se a la festa. Aprofitant que van estrenar un himne titulat Borrón y cuenta nueva com a declaració de futur, per dir adeu es podria afegir-li allò de “tothom rep allò que dona”.