Ni millor, ni pitjor... diferent

Val a dir que substituir Sálvame, després de 14 anys adoctrinant l’audiència en una determinada manera de fer televisió, no és fàcil. I menys, el primer dia. Ja que això és el que li va passar a Sandra Barneda, i el seu compi, César Muñoz, amb el seu Así es la vida.

La seua estrena –l’efecte arrossegament de la telenovel·la Mía es la venganza tampoc no ajuda gaire, la veritat– va ser correcte però no per llançar coets. Un 10,7 quan Sálvame no baixava del 12.. Cal donar-li marge i dies de gràcia, no gaires, tampoc, perquè al setembre arriba Ana Rosa amb tota la seua artilleria pesant com a flagell d’irredempts esquerrans, separatistes i independentistes.

El cas és que el programa ens va semblar una variant light del seu antecessor, amb temes similars, però amb ambient de bonrotllisme generalitzat. Tràfec de col·laboradors pel renovat plató i desplegament de reporters per la geografia espanyola. No hi va haver exclusives ni maledicències.

És a dir, no va ser un Fiesta laborable, per entendre’ns. Ens va semblar més un Aruser@s de sessió de tarda, que ja és ser.