Carmen d'Espanya

L’enyorat Terenci Moix va escriure en el seu excel·lent Suspiros de España: el cine y la copla de nuestros recuerdos que María del Carmen García Galisteo (Sevilla, 1930) ho tenia tot per triomfar a Hollywood, si hagués tingut una mà intel·ligent per conduir la seua carrera cap a la fama. Però Carmen Sevilla no la va tenir. I va ser una de les grans entre el folklorisme de l’Espanya franquista, però no va arribar a l’estatus de la més gran.

Però aquí queda el seu llegat: cantant (busquin el seu debut, en blanc i negre, en el xou d’Ed Sullivan a la CBS), actriu, amb l’etiqueta de pudorosa en els anys 60 i 70, i socialité arran del seu casament amb Augusto Alguero i la seua posterior separació. Tanmateix, en aquesta secció l’hem de recordar donant-li davant de les càmeres el biberó a una de les seues ovelletes (ramadera després del seu segon enllaç amb Vicente Patuel), el seu Telecupón apareixent en pantalla amb sabatilles o amb la cremallera sense apujar perquè li premia la faldilla o quan es va fer seu el Cine de barrio. Tots els seus errors se’ls feia perdonar per la seua devastadora empatia amb l’espectador. Era Carmen d’Espanya.