Ni ho és, ni se li assembla

Amics, coneguts i saludats m’han interpel·lat aquests dies –tampoc tants, la veritat, no ens posarem formidables– sobre per què no escrivia sobre el fracàs del retorn del mític Un, dos, tres: d’onze milions de potencials espectadors, la cosa es va quedar en una mica més de 75.000 de mitjana. No solem escriure sobre programes que no es puguin veure en obert, però, ja que insisteixen, farem una excepció. El seu fracàs arrela, d’entrada, en el mitjà on s’emet. Els nostàlgics del concurs no són, no volen o no poden, d’aquest canal. O sigui, que no ho van veure. I als que sí que ho van fer no en tenen ni idea, tret de vagues referències, del programa creat per Ibáñez Serrador. Si la mare de tots els concursos es caracteritzava per la seua elaborada edició, en aquesta moderna versió s’ha apostat pel directe. I Twitch, per molt que ho vulguem, no és televisió, ni pot afrontar el repte sense que se li vegin totes les costures, que van ser moltes, començant per un presentador i uns concursants que ni es coneixien les més elementals normes d’aquell espai.