I el Tenorio? On és?

Els de la nostra generació, que ja comencem a tenir una edat, tot s’ha de dir, tenim a la memòria, en etapa infantil i adolescent, la nit del 31 d’octubre com una festa familiar. Ens reuníem, per rigorós ordre rotatiu, com a amfitrions, pares, oncles i cosins per resar el rosari pels difunts més pròxims, sopar i després, amb castanyes, panellets (fets a casa), moscatell i anís, quedar-nos enganxats davant de la pantalla, en blanc i negre, amb TVE, perquè era l’única televisió que es podia veure en aquest país als 60, a veure el Tenorio. L’obra sempre era la mateixa, la de Zorrilla, però els actors variaven any rere any. És a dir, van acabar passant tots els primers actors i actrius de l’excel·lent elenc dels Estudio 1 de la resta de l’any. La més celebrada va ser la del 1966, dirigida per Gustavo Pérez Puig –de fet encara em poso el DVD– amb Paco Rabal i Concha Velasco. Ara el Tenorio ja dorm el son dels justos desplaçat per l’invasor Halloween, un altre costum anglosaxó importat, però sempre ens queda la Castanyada.