Eterna Concha!

S’ha escrit tant en aquestes últimes quaranta-vuit hores sobre Concha Velasco (Valladolid, 1939) que resulta gairebé impossible no ser repetitiu o reiteratiu. És lògic. Concha va ser una extraordinària professional que va tocar pràcticament tots els pals, i a sobre ho feia bé, des del seu debut adolescent com a bailaora de Manolo Caracol. Concha va cantar, va ballar, va presentar gales, festivals i televisió, va pujar als escenaris teatrals i va fer cine, molt cine. Si al teatre va ser, a més d’actriu, valenta empresària, arruïnant-se en diverses ocasions amb muntatges impossibles, també va aguantar fins al 2021 protagonitzant La habitación de María. En el cine va canviar amb solvència i elegància del cine franquista al de la democràcia i, ja amb 60 anys, es va atrevir amb un nu integral a París-Tombuctú (Berlanga, 1999). Però, a més, va confessar sense complexos que el gran amor de la seua vida va ser Manolo Escobar, però no va anar a més perquè ja estava casat. I finalment, va donar la cara en directe per fake news televisives (Sorpresa, sorpresa, 1999): allò del gos, Ricky Martin i la melmelada.