Més impostat, impossible

Ahir dimarts es va estrenar a Disney Channel, modalitat streaming, la primera entrega d’Isabel Preysler: Mi Navidad. No solem comentar en aquesta secció res que no sigui en obert però, després d’haver-ho vist amb antelació, no podem resistir-nos a la temptació de comentar-ho. Feia temps, jo crec que mai en els molts anys de crítica televisiva que portem a sobre, que no havíem assistit a res igual: un embafador pastitx en què tots semblen actuar, i malament a més, de la manera més impostada possible i on qualsevol indici de realitat i credibilitat brilla per la seua absència. Veure com Isabel Preysler (Manila, 1950) prepara les seues festes nadalenques en companyia dels seus és tan embafador que es corre el risc de patir una pujada de sucre amb els riscos que això comporta per a la salut. Des de l’exclusiva del seu esmorzar: aigua de Jamaica, aigua calenta amb llima, suc i una peça d’aranja, kiwi i llavors de lli, fins als preparatius de la taula, de luxe clar, amb les seues filles Tamara i Ana i videoconferències amb els altres tres, resulta francament insuportable.