Els pecats dels Gaudí

Passarem per alt, perquè passa igual als Oscars o als Goya, que l’entrega dels Gaudí va resultar massa llarga i, evidentment, no tenia ritme. Fins i tot la majoria dels textos reivindicatius estaven mal guionitzats i pitjor vocalitzats. Tanmateix, hi va haver dos detalls que, per molt indulgents que ens posem, no podem perdonar. Un. Col·locar els nominats en taules i el públic a les butaques va provocar caos, especialment a la tornada de cada tall publicitari. Amb la gala una altra vegada en marxa, hi havia cadires buides i els seus ocupants estaven de xerrameca pels passadissos i d’esquena a l’escenari. Per exemple, Guillem Gisbert va cantar el seu tema dedicat a Rafael Azcona sense que ningú li parés atenció. Dos. Encara va ser pitjor un dels moments cabdals d’aquest tipus de premis: l’in memoriam. La realització va jutjar més important la cançó de Sharonne, la Purple Rain de Prince, que els rostres i noms que apareixien a la pantalla. Els primers plans i els escorços en diagonal van fer que, des de casa, ens perdéssim més de la meitat del merescut homenatge.