Armiñán, en la memòria

Probablement, als més joves el nom del madrileny Jaime de Armiñán (1927-2024) els sonarà més aviat poc o gens, tret, potser, que dos de les seues pel·lícules, Mi querida señorita (1971) i El nido (1980), van ser candidates a l’Oscar de Hollywood. Tanmateix, per als de la meua generació, l’escriptor, cineasta i guionista va ser tot un referent a la incipient televisió espanyola. Seguint el camí que va obrir El asfalto (1967) en festivals televisius internacionals, Armiñán, amb el seu Historias de la frivolidad (1968), també amb guió del mestre Narciso Ibáñez Serrador, va aconseguir un triplet, mai de la vida igualat, al guanyar a Montecarlo, Montreux i Milà. Però és que a casa ens extasiàvem amb les seues sèries, totes d’enorme èxit, encara que en aquells temps només podria veure’s un únic canal en aquest país, com Confidencias; Tiempo y hora, o dos, rarament reposades, que buidaven els carrers durant la seua emissió; Las doce caras de Juan, amb Alberto Closas i els signes del zodíac com a eix vertebrador de les dotze entregues; i la seqüela, Las doce caras de Eva.