Carles Lupin

En els meus molts anys de professió, al 2025, cinquanta, mai no havia vist una sobreexcitació tan marcada en emissores de ràdio i televisions, bolcant-se en rigorós directe amb la tornada de Carles Puigdemont a Barcelona i la seua imminent detenció que, a l’hora d’escriure aquest text, no s’havia produït. Al llarg del matí, tant a RAC1 com a TV3, en els dos mitjans de comunicació als quals vaig acabar enganxat per saber en què acabava tot, malgrat l’ampli desplegament –les primeres espases van fer un alto en les seues vacances per posar-se al peu del canó–, imperava un desconcert generalitzat per intentar, com en aquell On és Wally?, esbrinar on era Puigdemont, desaparegut misteriosament després del seu discurs, entre els seus milers de seguidors, 300 mossos, un helicòpter i diversos drons per facilitar-ne la detenció. Francament, la història em va recordar molt, molt, a les novel·les escrites per Maurice Leblanc i editades, la primera el 1905, amb Arsène Lupin, el cavaller lladre, i la seua immensa facilitat per disfressar-se i esquivar sempre la policia que li trepitjava els talons.