Doncs tampoc va estar bé

Si la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics no ens va agradar a casa, la de clausura, tampoc. Caldria preguntar als organitzadors quina part del “poques paraules i ben dites” no han entès. El que vam veure a la petita pantalla va ser avorrit, llarguíssim i soporífer. L’arrancada, tornant als atletes el protagonisme que els van negar a les aigües del Sena, encara va estar bé, però a mesura que avançava la cosa s’anava degenerant. Els 40 minuts del viatger de l’espai no s’acabaven mai. Els números musicals, amb estrelles del pop electrònic francès, no van entusiasmar i els parlaments confusos, carregats de tòpics, especialment aquell que es repeteix indefectiblement cada quatre anys: “Han estat els millors Jocs de la història.” Després del traspàs de la bandera, de París a Los Angeles, recollida per Tom Cruise baixant en tirolina i anant-se’n amb moto –i sense casc– encara, però igualment llarga ja a la platja californiana. I l’adeu, amb el My Way, després d’anunciar que en realitat és un tema francès, Comme d’habitude, cantada en anglès, va grinyolar força.