Adeu a tot un pioner
La premsa (ràdio i televisió també) del cor no sempre va ser el que és ara mateix. Abans de convertir-se en la porqueria actual era mordaç, incisiva, irònica, però mai donava pàbul a interessades i falses exclusives. Eren altres temps, sí, però professionals com Tico Medina, Yale o fins i tot Cristina García Ramos, la mare del Corazón, corazón, dignificaven el sector. Després, amb l’arribada de l’Aquí hay tomate, com va canviar per degenerar del tot amb Tómbola, Crónicas marcianas, Salsa rosa, ¿Dónde estás corazón? i, sobretot, Sálvame, el vaixell insígnia de la televisió porqueria. Ara acabem de perdre un dels últims representants de l’etapa daurada del gènere: Carlos Ferrando (Cartagena, 1949), sempre amb el seu inevitable puro a la boca (quan als platós es podia fumar, esclar). Elegant, enemic dels rumors i sempre el màxim de veraç que es pot ser en el tema del cor. Una anècdota perquè vegin i comparin. Al cap d’un any va deixar Crónicas marcianas acusant Xavier Sardà, el seu conductor i ideòleg, de primar el morbo davant la veritat.
