Apologia de la banalitat

Algú ho havia de dir alguna vegada: la (falsa) tensió que es viu en cada entrega de Gran Hermano, publicitada per les xarxes socials (el seu hàbitat natural) i exagerada a les gales i programes satèl·lit de la cadena, no és cap altra cosa que una censurable apologia de la banalitat. Són ximpleries, que fins i tot farien vergonya en les discussions que apareixen a les barres de bar, que acaben sent elevades a assumptes d’estat pels tertulians d’espais com Sociality, TardeAR i, sobretot, Fiesta. I d’això s’aprofiten els concursants d’aquesta, i d’anteriors edicions, aviciats fora mida i que saben, en cada moment, el que han de fer per cridar l’atenció. Personatges insignificants que en altres circumstàncies passarien d’allò més desapercebuts, però que aquí es doctoren cum laude a l’espera de convertir-se en influencers, tiktokers o, com a mal menor, en habituals dels platós televisius explicant les seues penes de socialització amb la resta dels seus semblants, que aspiren al mateix que ells, o a les seues ridícules situacions d’amor i desamor davant de les càmeres.