Llarga i amb moltes llacunes

Televisivament parlant, independentment de si els premis estan ben o mal concedits, als Gaudí els passa el mateix que als Goya, Oscar o altres gales. Resulten llargs, amb poc ritme i, en alguns moments, tediosos. Els va grinyolar la barreja entre modernitat i classicisme que va acabar no sent ni una cosa ni l’altra. Ni tampoc l’esforç per compensar el cine comercial, que és el que dona de menjar, i l’altre. Dos coses per acabar. El millor gag de la nit el va protagonitzar David Baute, director de Mariposa negra, Gaudí a la millor pel·lícula d’animació, quan, en la seua intervenció, va donar les gràcies a El 47 per no haver-se presentat per guanyar aquest premi. La segona. Continua sense resoldre’s l’apartat d’In memoriam (els Goya tenen el mateix problema). És una qüestió de realització. Sobra l’actuació en directe. Així, per mostrar els cantants a l’escenari, es passa a un pla general dels homenatjats, que des de casa no es distingeixen, la qual cosa dona la sensació que hi ha finats de primera, que sí que es mostren en primer pla, i de segona, els que no.