Ja només falten els Oscars!

Ja s’ha acabat la gala dels Goya. Val a dir que, com totes, va ser interminable amb tres hores llargues de durada, però es va fer menys pesada que altres de similars. Hi va haver ritme però es va trencar amb els agraïments interminables, entrevistes de farcit per canviar l’escenari i voler massa coses en l’esdeveniment amb l’objecte de l’espectacle. El disseny d’elles i ells a la catifa roja i l’escenari d’elles i ells va ser molt més mesurat que en anteriors ocasions. El millor. La realització va resoldre l’etern problema de l’in memoriam. Quan feien un pla de la música en directe apagaven la pantalla dels recordatoris. Tan senzill que ningú no hi havia caigut. El pitjor. La sensació de caos en l’entrega del Goya a la millor pel·lícula. Belén Rueda va anunciar El 47 i ningú no es va adonar que hi havia un ex aequo amb La infiltrada. Amb la gresca ningú no ho va sentir i va flotar en l’aire la possibilitat d’un error. Les càmeres de la gala van seguir els primers i només van reaccionar quan els segons ja eren a l’escenari. Però, res, una abraçada i a fer taula rasa!