Els Oscars, repetitius

Més enllà del lògic interès per veure en quines mans aniran a parar les estatuetes, els Oscars, com passa amb els Goya o els Gaudí, els altres dos grans esdeveniments cinematogràfics que solem seguir, són sempre la mateixa cançó: llargs, tediosos, repetitius, i, per llargs, irregulars... Allò de la catifa roja, quan ja has vist uns quants modelets d’ells i elles, convida a anar a la nevera a veure què hi ha, a l’espera de la gala amb els números musicals, els sobres i el contingut amb el qual un, de vegades, està d’acord i d’altres no, i els agraïments, normalment interminables però, clar, com retalles el parlament d’un guanyador/guanyadora que acaba de fer història? El cas és que, televisivament parlant, el que més ens va cridar l’atenció va ser el moment en què Adrien Brody, guanyador amb The Brutalist, va manar parar la música perquè volia parlar més. I punt. Va ser el segon detall de Brody. El primer, el petó que li va fer Halle Berry, tornant-li el que ell li va donar a ella 23 anys abans. Ah!, i la cara d’emprenyament de Demi Moore, al no guanyar.