Paisatge, país, pàtria

Amb el títol, manllevat, d’aquest article, que és el títol del llibre, i amb el subtítol Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible, el professor Ignasi Aldomà publica un dels darrers títols de la col·lecció d’assaig Argent viu de Pagès editors. És innegable que no hi ha pàtria sense país, però és que no hi ha país sense paisatge. Per això deia Fuster que és de la realitat més física i tangible, de la de cadascú, d’on emana el que l’alemany ha sabut definir, tan encertadament, com la Weltanschauung: la visió del món.

A través d’un recorregut per les obres de tractament més geogràfic, com Catalunya visió; Els rius de Lleida o Lleida, problema i realitat i de tota la producció del que a Vallverdú li agrada de qualificar com de llibres personals i que són els de la literatura del jo, un jo litòtic, el seu, Aldomà ens presenta aquest assaig que va de la geografia a la ideologia d’un escriptor que pertany a la nissaga dels bons, d’aquells –deia Auden i citava Murgades– que aconsegueixen donar-nos la mesura de la decència: en el tractament del llenguatge, en la capacitat fabuladora, en el rerefons anímic i moral del conjunt de la seva obra. I és per això que és reconegut Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, és per això que és Doctor Honoris Causa i per això és, també, que forma part dels escollits a l’Acadèmia de la Llengua com a membre de la Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Insisteixo en el que per a mi és l’eix d’aquesta obra: demostrar com des de la Catalunya interior, com a referent personal i com a tema d’estudi, s’assenta la creació d’una ideologia republicana que reivindica “la sobirania de disposar dels propis recursos i les institucions pròpies de l’Estat modern perquè ens ofereixen les millors eines disponibles per aconseguir la independència”. I s’hi arriba, a la ideologia, a través d’un recorregut per la literatura del jo, que creix paral·lela tal i com evoluciona el jo de l’autor, i que és bastida a través dels llibres de memòries, d’assaig i de dietaris, sempre des de la sinceritat i la valentia d’aquell que se sap en pau amb si mateix, que reconeix que “la solitud sol ésser per a mi una bona medicina”, i que darrerament, a través d’Argila i de Ronda de boires, en vers, Vallverdú també parla ell. I també parla d’ell.