CAFÈ DELS OMESOS
La suprema llei
Que el bé del poble sigui la suprema llei, diu Ciceró a De Legibus. Per això hi ha consens parlamentari que la Catalunya independent –quan l’hàgim votat, el referèndum– ha d’assegurar el benestar dels ciutadans en el doble aspecte d’assistència social i de desenvolupament de la vida cultural. Tot just perquè, segons que hem après de l’autor de Noms que perduren, les independències no s’improvisen. ¿Què n’esperem, llavors, doncs, de la Generalitat sobirana, d’aquella que ja tindrà les eines adequades i pròpies per exercir-lo, el poder? Voldrem que la cultura sigui un element definidor de les formes que prendran les necessitats materials i les creatives. I és que la cultura implica, sempre, establir un ordre de prioritats a l’hora d’administrar els recursos. Però, ¿en benefici de la llengua, de l’educació i de la cultura, què desitgem per al nou estat? Cal, arribats fins aquí, que no ens qüestionem fins a quin punt la nostra cultura està centrada en ella mateixa, en una línia que evoluciona segons el que ens és llegat del passat i que tenim com a tradició. Sabent, i això no és cap especificitat nostra, que tota tradició és el resultat d’elements que s’hi han anat incorporant, a la nostra llengua, als nostres llenguatges artístics, a la nostra gastronomia o a les nostres ficcions. Perquè som una cultura autocentrada, no etnocèntrica, i només a gratcient o a la insabuda es poden confondre, aquests termes. I perquè la vida és un procés dinàmic que s’enriqueix d’aportacions volgudes i d’incorporacions inesperades, la cultura és un conjunt de relacions i d’interaccions.
És per això, doncs, que l’actuació política en el terreny cultural vol dir l’establiment d’un marc institucional que protegeixi i difongui l’especificitat, perquè les coses, totes, tenen, dins el marc de relacions d’intercanvi per a l’enriquiment, valor d’oposició. I quan parlem de l’eina en què s’expressa la cultura de l’alfabet, som nosaltres, i només nosaltres, qui ens l’hem de protegir, la nostra, de llengua. Entenent que cadascú se serveixi d’aquella que se sent seva: l’urdú, l’espanyol, l’alemany o el swahili. Amb l’occità a l’Aran, i la seva, d’especificitat, a Catalunya la cultura és catalana i la llengua, una. Amb tota la riquesa que la diversitat, aquí i arreu, comporta.