Una altra turbulència

AQUESTA SETMANA hem viscut un nou episodi de tensions i retrets entre l’independentisme parlamentari i el govern arran de la citació per part de l’Audiència Nacional de cinc membres de la CUP per haver estripat, cremat i guillotinat fotografies de Felip VI. Dimarts quedaven en llibertat amb càrrecs després d’haver-se negat a declarar. Però aquesta ofensiva judicial ha reobert l’acusació de la CUP cap al govern focalitzada en el conseller d’Interior, a qui retreuen que no tingui, davant els Mossos, una estratègia “catalana” en resposta a les accions de la justícia espanyola. Compte que no prenguem mal i, sobretot, que no ens en fem més entre nosaltres. Prendrem mal si des d’aquí no volem entendre que un conseller del govern, com un regidor d’un ajuntament, no actua de manera aïllada, que és l’equip de govern local o l’executiu en aquest cas que ens ocupa que pren les decisions conjuntament, de manera col·legiada. Tota una altra cosa és valorar aquesta estratègia que se suposa que el govern de la Generalitat ha de prendre davant tanta amenaça de la justícia. I si la pren. No podem virar el tema de l’Audiència Nacional cap al conseller d’Interior del govern de la Generalitat. Ni culpar el cos dels Mossos. Hem de tenir en compte que des que al setembre el president va anunciar en seu parlamentària la disjuntiva “referèndum o referèndum”, els processos judicials avançaran, que l’engranatge polític i judicial espanyol se servirà de tot d’estratègies per tensar la corda entre les diferents formacions polítiques catalanes, però no hi hauríem de caure, en aquestes seves provocacions. Fem que l’expressió del desconcert sigui sòbria, i descol·locarem l’adversari. Per això no sóc tan partidària de tanta manifestació pública cada vegada que un càrrec electe és citat a declarar. Polititzen la justícia, els magistrats s’hi avenen i criden els nostres màxims responsables polítics? Doncs declarem i evitem-lo, el soroll d’acompanyament. Oi que sabem que no incomplim cap precepte legal? Llavors no hem de tenir cap por de respondre davant l’autoritat que representa la llei. Catalunya només demana a Madrid que resolgui políticament el més gran problema que avui l’Estat té plantejat. No batallem entre nosaltres. Ells es fan, aleshores, actors passius. Que breguin.