No volen creure

al llibre

que m’agrada més de Xavier Rubert de Ventós hi diu que “a la terra dels meus de no obeir se’n diu no creure; i de no fer, estar-se’n”. Certament, al meu poble són expressions ben vives. Joan Coma, regidor de Vic, com que no va estar-se de dir en un Ple municipal que si volem votar potser ens caldrà desobeir lleis injustes, ahir declarava davant el jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola per un suposat delicte de sedició. I dimarts al vespre, davant de molts ajuntaments del país hi tornava a haver crides de suport a detencions incomprensibles en sistemes democràtics. A la plaça de la Font de Tarragona una pancarta deia que “sense desobediència no hi ha independència”. De moment sembla una rima fàcil, perquè el govern, que és qui lidera el procés i el full de ruta, no hi ha optat, encara, per la desobediència. Fins ara, encara creu. Ja ho veurem què passarà si l’operació diàleg acaba en no-res; si el govern i els partits que li donen suport van pressionant la CUP que sense pressupostos no hi haurà referèndum i la CUP dóna suport als comptes del govern; i arribem al setembre, atrapats per una data anunciada, i no hi ha possibilitat d’urnes pactades amb Madrid. Potser llavors sí que el govern Puigdemont haurà de servir-se’n, de la desobediència. I si fos aquest el cas, i els Mossos fossin reptats a actuar com a policia judicial, què passaria? No s’acaba d’entendre la reacció de Madrid. I no s’entén ni per les seves accions ni per les seves actituds. La bona política, diu el filòsof, comença per assumir la realitat tal i com és. I això val tant per a les institucions espanyoles, que només es protegeixen amb la llei i amb les consignes, com per a l’independentisme, perquè de moment no disposem de capacitat legal coercitiva per imposar una ruptura unilateral. I quan haurem aprovat la Llei de desconnexió, tampoc. Tampoc? Per què no? Doncs perquè a Madrid li faltarà temps per recórrer-la. Només tenim, doncs, una sortida, per afrontar el problema del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític ple, i és que el posicionament d’allà i el d’aquí conflueixin en el referèndum. I per aconseguir aquest acord de referèndum, potser ens cal menys soroll, menys pancarta i més negociadors, discrets, amb agenda internacional. Potser.