Per acció i per omissió

És ben cert que quan els problemes polítics no es canalitzen políticament, els actors actius tendeixen, per a la confrontació, a sobreactuar; de manera que llavors ens costa de distingir quan se simula fer política de quan es fa política de veritat. ¿Sobreactuava el regidor de Badalona quan davant les càmeres de televisió estripava l’ordre judicial que prohibia que, a l’Ajuntament, s’hi treballés el dia 12 d’octubre? Si no hagués estat perquè la Delegació del Govern de l’Estat en va fer denúncia, Badalona no hauria estat pas notícia, com no en van ser moltes d’altres Cases de la Vila que tampoc no ho van fer, de treballar amb motiu del dia de la Hispanitat.

Hem entrat en una dinàmica en què cada proposta que es fa per defensar la independència, ni que sigui una anècdota sobrevalorada, i que per part de l’antiindependentisme es considera contrària a la llei, el govern espanyol hi respon amb la fiscalia o bé recorrent al Tribunal Constitucional. L’enrenou de decidir treballar el dia de la festa nacional espanyola pot ser-ne considerada una, d’anècdota sobrevalorada; però haver de seure al banc dels acusats perquè els ciutadans exercíssim el dret que ens atorga la democràcia vol dir que Madrid nega la política per servir-se, per a tot i tothora, de la raó jurídica, aquella segons la qual, per al gran tema polític que les agendes catalana i espanyola tenen plantejat, sempre diu que “la llei no ho permet”. ¿Com n’hi ha d’haver, de negociació, si l’estratègia que substitueix la política és que tot s’acabi en tribunals? Inserits en aquesta dinàmica, ens trobem que anècdotes com la de Badalona es converteixen en un debat nacional fins que un jutge que no es deixa intimidar pel poder arxivar la causa perquè dicta que els regidors no en van cometre cap, de delicte. I ho diu en català. Amb la qual cosa evidencia que el poder no pot utilitzar la llei al servei dels seus interessos. Ni la llei, ni les entitats, ni les institucions. No hi ha d’haver res al servei dels interessos ideològics que serveixi per dissimular la impotència de la política, que és on sembla ser que estem immiscits per raó de l’Estat. Una impotència feta, però, aquí, d’acció; ara, allà, d’omissió. ¿Però qui el dicta, el comportament polític? ¿Els poders que manen de debò més enllà de la política?