I a Andorra, doncs?

Com a eina de comunicació, tota llengua demana, d’aquells que la tenen com a pròpia, consciència per defensar-la i competència per servir-se’n. Consciència per defensar-la perquè les comunitats monolingües s’acaben. Ara ja potser només ho són els Estats, en la seva oficialitat. Però un Estat no la garanteix, la pervivència d’una llengua que en té una altra que li és hegemònica, com és el cas del català respecte de l’espanyol, “per raons de classe, de prepotència administrativa i per raons de mercat”. Només cal que ens fixem en Andorra, l’únic Estat amb el català com a llengua oficial, però que no n’és la llengua d’ús de tothom tothora. I doncs? Doncs això vol dir que les estructures d’estat, sense la fermesa dels parlants, no són prou. Avui, aquí, les circumstàncies ni són de monolingüisme resistent ni de bilingüisme actiu. Avui, a Catalunya, només pel nombre de parlants, n’hi ha moltes, de llengües, que cal preservar per obligada convivència per articular la diversitat. El model seria el català com a llengua comuna amb totes les possibilitats de treballar amb aquestes altres, de llengües ¿Llavors, per què es planteja que en un futur Estat català el castellà també hauria de ser llengua oficial? ¿Per què, en una comunitat de parlants tan diversos, si fem un país nou, cal que donem un lloc especial només a una llengua de les altres moltes que avui s’hi parlen? Si s’oficialitzés el castellà, tenim present que aquesta realitat podria portar a la substitució del català? Si no és per rèdit electoral, no s’entén que es defensi una opció que no compromet els parlants per preservar el valor de la diversitat lingüística que avui ens és pròpia. Voler, doncs, un futur Estat per a Catalunya pensant-nos que si l’aconseguim la llengua ja estarà del tot protegida en la seva normalitat plena, és no voler preveure que el problema és la responsabilitat de cadascú com a ciutadà lliure davant l’actitud que hi prenem, amb el català, perquè som només els propis parlants qui la normalitzem en tots els àmbits d’ús o la releguem a la minorització secular. I no cal, tampoc, que l’oficialitzem per tenir la satisfacció de l’obsequiositat de la llei protectora. No cal. Atorgant-li la preeminència que ja té respecte les altres moltes avui aquí usades, n’hi haurà prou.