Mones ‘ampurdaneses’

A la recerca del temps perdut, amb el mític referent de la madalena, Marcel Proust diu que “quan d’un vell passat no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes que han de portar, sobre la ruïna de tota la resta, sense desmai, l’edifici immens del record.” I aquest és només un exemple dels molts que trobem en aquest llibre. Sabors i olors que desperten sensacions seguides d’emocions, de records, de sentiments i d’afectes. Però, ¿on eren, doncs, aquells records que no havien reviscut fins llavors? És el nostre cervell que emmagatzema cents d’històries que no som pas capaços d’evocar de manera voluntària. Són referències que apareixen i que ens sorprenen. Com em sorprèn, any rere any, que en evocar Pasqua aparegui la tendresa de la padrina, bondadosa i dolça, amb la satisfacció de donar-nos no una mona, sinó la mona dels Ampurdanés. Llavors, encara, pare i fill. Referent no només pels del meu poble de generacions llargues, sinó de gent de tot arreu, de tan insuperables. La meva fillola alemanya, si n’ha tastat alguna altra, no l’ha poguda comparar. I aquesta tradició d’anys llargs, enguany, en un més que merescut final laboral, s’acaba per raó de jubilació. Aquest seu aparador ple de mones i figures de xocolata que van prendre el relleu als ous, figures de personatges famosos convertides en caricatures, plomes de colors llampants i pollets grocs recreant un univers dolç i visual alhora, que ens anuncia Pasqua, enguany, amb el seu segell, amb la seva creativitat, amb el seu art i amb el seu ofici, serà el seu any darrer. Tota una vida de dolça tradició familiar.

A Heidelberg, a Alemanya, el dia de Pasqua és tradició que amaguem per tota casa i pel jardí ous de xocolata, i que tothom els busqui. Quan ja fa més de vint anys que van conèixer aquesta nostra, de tradició, i van tastar “les de Torregrossa”, de mones, no hi ha hagut cap any no només que donin per fet que el diumenge de Pasqua per postres hi haurà mona i que dilluns ens en menjarem una altra, és que la demanen. Les demanen. I l’orgull que sents que uns verals com els teus, sempre tan discrets, elaborem una mona de reclam internacional és immens. A partir de dimarts vinent, les nostres, de mones, seran com la madalena de Proust.