Policia professional

Dilluns escoltava una conversa entre Josep Cuní i el major dels Mossos d’Esquadra sobre sota quina autoritat es posaria la policia catalana si Madrid demanés d’actuar davant el Referèndum d’autodeterminació. Sense ni un segon de silenci, Josep Lluís Trapero va respondre que els Mossos d’Esquadra es deuen al govern de la Generalitat i que serien, les seves, les úniques ordres que acatarien. Va parlar del cos amb molt de respecte i amb molta amabilitat, i en va destacar el paper fonamental que té la policia d’acompanyament ciutadà.

Va ser arran d’aquestes seves paraules que em vaig adonar que, majoritàriament, quan veiem que patrullen, els Mossos, i també les policies locals, més que sentir-nos tranquils per la protecció de saber-nos acompanyats, la sensació és que ens vigilen i ens controlen. I ens ho prenem en negatiu. L’hauríem de canviar, aquesta percepció. Els cossos de protecció ens vetllen per garantir la convivència i el compliment de normatives i de lleis, protegint-nos vides i béns. La sanció que ens puguin imposar si cometem una infracció, hem estat nosaltres que ens l’hem posada; l’agent només corrobora. Semblantment a l’excel·lent o al suspens que signa l’autoritat acadèmica, que corrobora la nota que ens hem demostrat nosaltres mateixos a nosaltres mateixos.

Ens hem de voler, cadascú, el nostre propi policia. Serà llavors quan, més que sentir-nos controlats, ens sentirem acompanyats. I no en dubtem pas que si arriba el moment de xoc institucional, entre aquest país i l’altre, la nostra policia és a nosaltres, que ens acompanyarà. Em sembla desafortunat de plantejar aquests interrogants i de dubtar-ne. I també m’ho sembla, de desafortunat, d’advertir que quedi clar que quan s’hagi aprovat la Llei de transitorietat jurídica, aquell treballador públic que no l’obeeixi serà sancionat. ¿Així és com se sedueix un sector important i nombrós del país, com és el de la funció pública, cap a un sí que hem de voler molt més que majoritari?

Un càrrec electe no ha d’oblidar mai que és al votant a qui es deu, perquè la força de la democràcia és que el ciutadà, amb el vot, pot fer canviar l’arc parlamentari. Qui primer ha de complir són els electes amb els seus programes.