Polític

Dimarts feia cent anys del traspàs d’Enric Prat de la Riba. Amb motiu d’aquest centenari s’han donat a l’estampa tot un seguit de títols sobre l’home seriós, responsable, reflexiu i tímid que té la primera visió realment moderna del fet nacional català. Fou a través de la revista La Renaixensa que es desperta en ell el neguit per la política, i ja llicenciat en dret va perfilant les idees d’un regionalisme “com a sistema de l’harmonia i de la justícia, en què tots els interessos legítims troben defensa; totes les iniciatives, ajuda; tots els drets, protecció i seguretat, i totes les persones, progrés i vida”.

Per a Prat de la Riba, que defensa un nacionalisme conservador, “Espanya no és una nació, entesa com a entitat natural, sinó un Estat, és a dir, una obra d’homes, una entitat artificial”. Defensa “la nacionalitat catalana” segons criteri jurídic, atorgant a la llengua un valor vertebrador. Seguia Herder, raó per la qual és que va escriure que “la llengua d’un poble és, per dir-ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible”.

Amb la fundació de la Lliga i a través de La Veu de Catalunya difonia la seva ideologia, fins a la publicació de La nacionalitat catalana, el mateix any de creació de Solidaritat Catalana, moviment la disgregació del qual al cap de dos anys, el 1908, el compensa amb l’intent d’unificació de les quatre províncies amb la Mancomunitat, que, amb la perspectiva del temps, veiem que fou la primera gran estructura d’Estat: “glorificació de la llengua, universalització del pensament català, serveis per a la població i perfecta dotació de mitjans als Ajuntaments”.

La seva obra al capdavant de la Mancomunitat ens ha preparat el país fins avui. Col·laborà amb totes les ideologies, sense sectarisme, agermanades per un ideal comú: que l’Estat no els destorbés en les seves obres de millores socials i de reconstrucció nacional. Va crear l’Institut d’Estudis Catalans per a la investigació superior de totes les disciplines científiques.

L’Acadèmia. Prat de la Riba es va proposar dos objectius: el reconeixement públic de la personalitat de Catalunya i la creació d’una entitat política que la dotés dels òrgans administratius i culturals propis d’un Estat modern. Els va aconseguir. Va fer política amb visió d’estat.