Referèndums

Catalunya és un país ocupat. ¿On hi hagi exercici de llibertat hi trobarem Guàrdia Civil? No! Vivim un estat de setge. El 155? Pitjor que si l’apliquessin: intervencions sense control, sense ordres formals i sense retre comptes. Aquesta ocupació militar de les institucions catalanes és inconcebible en un estat de dret. La policia actua perquè algú li ha donat via lliure al marge de la llei. Una pràctica que evidencia com l’Estat espanyol no ha fet net de franquistes i com no s’han reciclat. ¿No són pràctiques dels règims autoritaris limitar les llibertats civils i actuar contra les minories? ¿I amb quina careta s’hi passejaran per Europa i pel món, el govern Rajoy, el PP i el PSC-PSOE de Pedro Sánchez, que els fa de crossa en aquestes pràctiques de règim totalitari: amb la de la normalitat per sobreviure o amb la de l’excepcionalitat per sobresortir? A les institucions catalanes s’hi produeixen detencions polítiques, pràctiques d’aquell règim de què se saben hereus, com a conseqüència de la irresponsabilitat del Govern Rajoy de no servir-se de la política. I ara ens troben en un estat policial. Cop d’estat contra la Generalitat, que vol dir contra el poble de Catalunya. Model Erdogan. Turquia com a referent.

Tot aquest setge, per un referèndum. Una parauleta, per a ells, segurament, fora d’ús. A l’arxiu dels mots. Perquè és veritat que una llengua és l’arxiu on hi van a parar les experiències i el saber d’un poble. Un arxiu, però, en activitat permanent, perquè els usuaris de la llengua en muden el valor i la vigència, de les paraules. Cal comptar, també, amb les innovacions, que poden ser d’origen indígena o importades. Explica l’acadèmic Lázaro Carreter en un dels seus “dardos” com van treballar el plural que calia donar, atenent la morfologia de l’espanyol, al mot referéndum: si referéndums o referéndumes, amb un plural rebel.

Més enllà de la solució morfològica més normal en espanyol, van contrastar les solucions de què s’havien servit altres llengües que ja sabien que Referèndum s’adapta del llatí com un tecnicisme polític a la França de la Revolució per tal de designar “la llei que ha de portar-se novament a l’aprovació del poble” i a l’acte mateix de portar-la-hi. Per què el devien voler el plural si prohibeixen el singular?