Empresonament polític

Qui gosaria negar que l’Estat renuncia, definitivament, a la negociació política i que opta per servir-se, només, de la reacció repressiva? El periodista Arsenio Escolar, la nit del 12 d’octubre, escrivia un tweet que deia, en citació literal: “En recepción Fiesta Nacional escucho en distintos corros que las 2 primeras órdenes de prisión serán el lunes en la Audiencia Nacional. La 3a, más dudosa.” I així va ser.

En una democràcia assentada en la separació de poders, tot els va sortir tal com ho havien previst, de manera que la nit de dilluns, els dos màxims dirigents de les entitats independentistes ingressaven a Soto del Real. Un segon cop a la societat civil. El primer, de porra, de pilotes de goma i de gasos lacrimògens, per crear pànic i evitar tants sís com fos possible. No se’n van sortir. Aquest segon, de cop, contra la llibertat.

Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són presos polítics, i són presos polítics no perquè hagin comès un delicte, no; són presos polítics perquè com que les seves idees, les seves opinions, les seves accions i les seves actuacions no estan tipificades per la legislació i el govern Rajoy i tota la seva cort assistencial les consideren una amenaça i un desafiament, a través de la justícia decideixen d’engarjolar-los, convençuts, potser, que tancant-los a ells aconseguiran de decapitar una societat civil tan organitzada, tan valenta, tan envejable i tan envejada com és aquesta nostra.

Dimarts, aquesta Espanya de “unidad de des(a)tino en lo policial”, tal com tan bé ho ha sabut dir David Fernàndez, tornava a adonar-se que la circumstància, la realitat i la voluntat d’aquest petit gran país els tornava a superar. A cop de porra primer i a cop de presó després és com, desgraciadament, la societat civil va rebent. Ara aniran per a la política, que, indirectament i directa, recau, sigui quina sigui l’acció, també sobre nosaltres.

No ens podran. No ens han de poder. Però perquè no ens puguin no ens hem de trair. Si vivim ja immersos –perquè la patim– en una clara violència política, no se’ns pot demanar unitat civil quan es visualitza desavinença política. Si Madrid no vol diàleg, la nostra força són les urnes. No les podem suspendre. Per què? Passaria ben altrament si el 155 ens agafés proclamats si ens l’apliquessin severament?