Vexar Catalunya

El debat de tornar els fons patrimonials als seus llocs d’origen és un debat purament simbòlic, perquè tots els museus del món han anat creant les seves col·leccions a través de compres, donacions o dipòsits. Ni el British, ni la National Gallery, ni el Louvre no cauen a atendre sol·licituds d’Atenes o de Roma. Per això no podem no qualificar de desafortunada la decisió de cedir a les demandes aragoneses de fons del MNAC el juliol de l’any passat. Ahir, amb l’administració de la Generalitat intervinguda per l’aplicació del 155, vam viure la humiliació materialitzada en saqueig i espoli de les 44 peces (d’un total de gairebé un centenar) comprades per la Generalitat a la comunitat del monestir de Sixena, que llavors pertanyia al Bisbat de Lleida; i quan l’any 1995 passa a formar part del de Barbastre, de Bisbat, és quan comença la reclamació del fons dels museus catalans. Amb una dada importat, que l’any 2012 el Tribunal Constitucional dona la raó a Catalunya. Però, oh sorpresa, insòlit espectacle!, el TC malgrat i, malgrat, també, la Llei del patrimoni cultural català, del tot contrària a dispersar les col·leccions, la Política espanyola, amb connivència amb la Justícia i les formacions polítiques catalanes que han donat suport a l’aplicació del 155 –article que només “havia de servir per restablir la legalitat constitucional i estatutària”–, tot i no haver-se exhaurit encara el recorregut judicial, va permetre que dilluns el Museu de Lleida hagués de lliurar aquest seu fons, amb obres que formaven part del discurs museogràfic i d’altres que eren en dipòsit de reserva.

Si de vexar i humiliar Catalunya, atenent raons polítiques de nacionalisme d’estat, no és de què es tracta, ¿com ho hem d’entendre, que una altra part del fons de Sixena repartida per Espanya, entre villa y corte, no hagi estat reclamada? Posem-nos a la pell de l’equip humà del Museu, encapçalat pel seu director, amb tots els tècnics i conservadors, i aturem-nos a pensar en el dol que els toca de viure. Dol pel dolor d’haver-los arrabassat joies patrimonials de què tenen cura. Al carrer els donàvem escalf. I se’ns va tornar a fer present l’1 d’octubre. Prou. Cal que ens confirmin, abans de votar, que, l’endemà, el 155 deixarà de tenir aplicació. Si se saben demòcrates. I se’n volen.