República

Tal com han manifestat amb convenciment ideològic tant Carles Riera com el vicepresident Oriol Junqueras tots aquests dies, en l’entrevista que publicava el digital directe.cat a Carles Puigdemont, el president també deia, i en faig citació literal, que “Catalunya és un Estat independent perquè ho vol la seva gent i ho ha dit el seu Parlament. Però encara no pot actuar com a tal perquè ha rebut un cop d’estat del 155 que li impedeix constituir-se. Ens falta un procés constituent i desplegar tots els efectes de la proclamació de la República”. Per tant, per part de les tres candidatures independentistes que concorren avui a comicis sabem, amb tota claredat, guanyi la que guanyi (perquè cap d’aquests tres candidats no seria el president del 155, contràriament al que diu algun sector de l’independentisme), de quin quilòmetre zero partim. Arrenquem d’allà on ens vam quedar, perquè totes tres candidatures donen per fet el referèndum d’autodeterminació, el resultat del qual, diuen també tots tres candidats, ens vincula i ens obliga, i tots tres donen la República per proclamada. El qui faci govern, d’ells, amb participació de les altres dues formacions o amb suport parlamentari, ja sabem que començarà a governar, doncs, desplegant-ne el procés de constitució, d’aquesta República. Això és el que han dit, això és el que hem escoltat, això és el que els hem llegit i això és el que recullen les hemeroteques.

Escrivia Beaudelaire, el poeta, a Le Salut Public l’any 1848, com de bell i gloriós és el nom de República, i, exaltant les més altes virtuts del poble, li deia, al poble: “Vigila els conspiradors, els moderats, els retrògrads, però sàpigues que el millor remei per a les conspiracions és una fe absoluta en la República.” I hi afegia que “la República ens ha aparegut com el nom bell i gloriós que podria redimir-nos. A causa, és clar, de fer sinònims República i Llibertat”. Llavors, com ara per a nosaltres, la res-publica, la cosa pública, té una ètica i una estètica a través de les quals mesurem la convivència per tal de donar-li una plàstica, que vol dir donar-li una nova manera de fer política. Segurament va ser per això que Foix va dir que “cal donar un estil a la República, i que sigui Catalunya que l’imposi”.

Presó i exili malgrat, bon Nadal!