En joc, la democràcia

Som a l’inici d’una nova legislatura parlamentària de resultes de les eleccions convocades sota l’autoritat del 155, i ahir, en llevar-nos, rebíem la notícia que Junts per Catalunya i Esquerra, amb el president Puigdemont i Marta Rovira, arribaven a un acord per a una majoria independentista a la Mesa i per a la investidura en el marc de la anormalitat, perquè no hi pot haver investidura amb normalitat per la situació política excepcional que ens fan viure. Presó, exili i autogovern intervingut obliguen a habilitats polítiques pas per pas per poder materialitzar el resultat de les urnes: una majoria independentista a la Cambra. Hauria estat bé que amb el resultat de les eleccions per a la constitució del primer Parlament després de l’1 d’octubre, entre tots els partits, a excepció de C’s, PSC i PP, hi hagués hagut unitat nacional, sobretot per poder fer com han fet la majoria de nacions europees alliberades en el moment de la seva elevació a Estat independent.

Ja sabem, com deia l’enyorat Joan Fuster, parafrasejant Churchill, que l’enemic és a dins i que els altres són els adversaris; però els catalans l’adversari l’hem de visualitzar en els partidaris de l’obediència espanyola, i no pas en la diferent ideologia independentista. Sense candidatura única davant l’adversari, perquè es va considerar que per separat l’independentisme guanyaria més vots, ara sí que cal generositat política perquè l’Estat espanyol reconegui el resultats de les urnes i els noms de les candidatures.

I si Carles Puigdemont era cap de llista de la candidatura amb més suport ciutadà en les eleccions convocades per Mariano Rajoy, ¿ara no ha de ser investit president i no ha de tornar? Si això no arribés a passar, no és la independència el que realment estaria en joc, el que realment no s’aguantaria seria la democràcia. Perquè l’aplicació del 155, el que en realitat ha evidenciat és la feblesa democràtica d’Espanya: des del cap d’estat, passant pel govern, pel poder judicial, per l’Íbex, pel món econòmic i pel mediàtic, que n’és el mirall, de la realitat. I en el cas de Catalunya, per raó d’Espanya, el perill que cal salvar és que el Parlament no sigui la representació del resultat de les urnes. Per això ara, més que mai, és que cal servir la unitat contra les faccions.