Maniobra de distracció

No ens distreu que a Lupo programin la festa de carnaval enmig de la quaresma. No. Això, tot i no compartir-ho, però amb el deure de respectar-ho, ja ho deuen justificar organitzadors i participants respecte el que marca el calendari. Perquè si carnaval, segons tradició i diccionari, és “el període de divertiments públics i disfresses que precedeix la quaresma, especialment, diumenge, dilluns i dimarts anteriors al dimecres de cendra”, però hi ha llocs on es fa en plena quaresma, ¿no seria com fer Nadal passat l’advent? Quines deuen ser les raons per moure la festa? Abaratiment de costos? Atreure més gent o fer que les disfresses es puguin passejar per participar en més saraus? Per aquesta raó també es podria moure el sopar de cap d’any: més gent i més barat per als comensals! És ben cert que s’ha de creure en el culte per poder-lo profanar, i s’ha de tenir sentit del que és sagrat per cometre sacrilegi, però el calendari litúrgic, malgrat el marc de laïcitat, forma part, en aquesta nostra tradició judeocristiana, del nostre pòsit cultural. I això és important, sobretot, per fer-ho entendre als qui es troben en període de formació.

Això ens fa pensar però no ens distreu. Ens volen distreure amb tot un seguit de tòpics freqüents sobre la llengua segons els quals, els uns gosen dir que “Catalunya, en l’ús de la llengua per part de tothom, tothora, hi perd”; d’altres argumenten que “l’ús de la llengua pròpia és, per a nosaltres, una qüestió sentimental”. Del primer se’n serveixen catalanòfobs i catalanòfils; mentre que del segon se’ns serveixen els catalanòfils quan descobreixen que, malgrat l’hegemonia de l’espanyol, els catalanoparlants no fem defecció lingüística. Tòpics, tan rebregat el primer com el segon. Tan infonamentat l’un com l’altre. Contraris a la realitat, tots dos. Deia Foix l’any 31 que “qui ama Catalunya ha de rebel·lar-se contra tot intent de mutilació lingüística. Qui dintre Catalunya protegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions no defensa fins a la més ardida intransigència l’ús integral del català, manca a un deure elemental”. Doncs això, malgrat que Madrid ens vulgui distreure, nosaltres “considerem el plet lingüístic com la més cabal (i la més urgent a resoldre) de les reivindicacions catalanes”. I la llibertat!