Un petit gran plaer

Una breu sintonia i “desperta, Catalunya, són les 6”. Som a El Matí de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas. El primer sobresalt del cor, de dilluns a divendres, el despertador. I a partir d’aquí pressa de dutxa, de cafè, d’habitació ventilada i endreçada mentre anem sentint com es lleva el dia en el sentit periodístic del terme i que anem escoltant durant el trajecte en cotxe fins a la feina. Els caps de setmana, però, els digitals malgrat, i els suplements també malgrat, gaudim d’un luxe paradoxal, i encara més a Heidelberg que no pas aquí, que és el del diari de l’esmorzar. Desplegar-lo amb l’olor del cafè –ara ja a l’ombra del lilà i encara amb la frescor del matí–, els horrors de la guerra, les morts a sang freda, la defensa de la justícia des de posicionaments injustos, tot això, en llegir-ho, un s’ho diu a ell mateix.

Escoltar les mateixes notícies a la ràdio és llançar-se a l’estrès de les frases martellades a cops de veu. Sense retorn. El diari imprès és ben altrament. Obert entre sucs i tasses, croissants, mantegues i torradora, sembla com si, vagament, prenem nota de tanta violència i de tanta crueltat de presó, d’exili i d’autogovern intervingut, però té gust de melmelada de pruna negra, de kiwi gold i de pa torrat. El diari en paper és reposat. Assossegador. No compta més el soroll que la música.

L’ofec del 155 no fa altra cosa que malmetre la serenitat del ritu. L’amplada de les pàgines obertes, més a Alemanya que aquí, obliga a apartar plats i tasses per permetre la lectura reposada quan el que llegim ens afecta durament. Descansem de la informació i, en acabar les menges, compartim el cafè final amb l’opinió i agafem l’stabilo per subratllar la frase que copiarem al quadern de citacions.

Té això, el diari en paper, que et permet guardar el darrer Vallverdú entre les solapes d’Argila, per no oblidar que els dols s’han de viure, per llargs que siguin i per mal que facin. I després d’internacional, política, economia, i de les pàgines centrals, arribem a cultura. Cap al final. Sempre al darrera de tot. Els matins de dissabte i de diumenge conviden a la reflexió. El diari porta les notícies d’ahir, llegides després d’una nit de son en un moment en què sembla que el dia no tingui cap pressa per començar. Però el temps només té ganes de passar.