Llibertats catalanes

Cansa haver de repetir que un problema polític és políticament que s’ha de resoldre. Perquè la política vol dir diàleg, entesa i concessions. A dreta i a esquerra. Allà i aquí. Però no hi haurà voluntat política per resoldre el problema polític que Catalunya ha obert en la política espanyola si aquesta actua en funció no pas dels milions de catalans que volem un estat sobirà, lliure i independent, sinó en funció del rèdit electoral de les properes generals a Espanya. I és que en diem sort o en diem desgràcia en funció del benefici o del perjudici que en rebem.

Si els poders de l’Estat, amb la junta electoral inclosa, permeten que els catalans concorrem a eleccions amb programes i candidats, és del tot inadmissible que a l’hora de confeccionar govern i d’aplicar-los, els programes, n’impossibilitin la materialització. Permeten que el president Puigdemont encapçali una candidatura i que tant JuntsxCat com ERC es presentin, per separat, amb uns programes un punt dels quals era la restitució del govern legítim. Doncs ni el president Puigdemont ha pogut ser investit ni permeten que els consellers que viuen presó i exili i que accepten la confiança del president Torra puguin ser nomenats. I no només. Perquè és incomprensible, en un estat de dret, no publicar-ne, al Diari Oficial de la Generalitat, la composició, del govern. Quan l’espanyol, de govern, sap, malgrat tenir la Generalitat intervinguda, que té l’obligació de publicar-los-hi, aquests nomenaments. Provocació rere provocació i, nosaltres, contenció, perquè l’expressió del desconcert ha de ser sempre sòbria. A tot això hi hem de dir prou. Tot i que tot això es comença a complicar molt seriosament.

Quan Madrid no va permetre la investidura del president Puigdemont, havíem d’haver anat a eleccions. Ho vaig escriure al gener i m’hi reafirmo. Si no permetien el mandat d’urnes, nova convocatòria amb candidatura de concentració nacional i govern de concentració. Ara no només ens hem de moure segons la seva arrogància, sinó que hem d’aguantar comparacions odioses per part de l’ala esquerra, la que suposàvem oberta a les llibertats. I Rovira i Virgili que torna: les crisis constitucionals espanyoles, sigui quin sigui el seu origen i la seva direcció, sempre es giren contra les llibertats catalanes. Sempre.