L'estiu que comença

Ja hem fet un altre tomb de l’any que sembla reblat al moviment circular, i la revetlla obre la porta a viure el carrer, als sopars al jardí i als esmorzars reposats. La primavera ens ha donat pluja, ventijol i xàfecs diaris, però ara ja es fa notar cada dia, el sol, amb una força, encara, tranquil·la. Sant Joan, doncs, que torna amb aquella nit que reuneix aquelles condicions tan especials: el solstici, el foc, la família i els amics amb qui compartim taula, coca dolça i cava ben fred. Una nit carregada de promeses, perquè en realitat comença el període de l’any que es preveu més feliç i més intens, perquè s’obren grans expectatives: sobretaules llargues, relaxament dels horaris, canvi de rutines i contacte amb la natura. Arriba l’hora de la mar. I de la vela. I ens agrada de començar l’estiu al mateix lloc i amb la mateixa gent. Com els agradava als Reig i als Balart, les dues famílies protagonistes del llibre al qual he manllevat el títol per a aquest escrit. Dues famílies amigues per l’amistat de les mares, que feien revetlla cada any al jardí amb una taula bellament parada sota un magnolier fins que un vespre, també de Sant Joan, se les va emportar totes dues, les mares amigues. I aquests són els contrastos de la vida: la tragèdia pot arribar en qualsevol moment. També en data de festa assenyalada. La mar ens n’ofereix una bona metàfora, de la vida. Està en calma, plana com un mirall; tant, que sembla impossible que aquella aigua es pugui alterar. Però la tempesta arrenca a l’horitzó mentre nosaltres encara en gaudim la placidesa, de la calma. I la gaudim amb un llarg silenci de benestar, malgrat el brogit que l’estiu ens porta.

I és en el silenci d’aquest període de trencament de la quotidianitat quan valorem què vol dir pensar les coses reposadament. Pensar-les i assentar-nos-les amb opinió contrastada i valorada. Pròpia. Feta de valentia amb la voluntat del propi criteri i no d’allò que cal dir per agradar a tothom. No es pot voler agradar a tothom. No s’ha de voler agradar a tothom deia Montaigne. A tothom, no. En política, tampoc, hi afegia. I com que el temps que ens ha tocat de viure és un temps que es obliga a viure amb pressa i de pressa, em faig meu l’ideal de Gracián: “Abrirse a pocos y celarse a muchos.” Però ser-hi per a tothom!