Llengua i elegància

És cert que la televisió, en tant que servei públic, i des del sector privat també, és una eina imprescindible per a la difusió de la cultura; però no ho és menys, de cert, que la televisió és una eina inestimable per a l’aprenentatge d’una llengua, tant per als qui no la tenen com a pròpia com per als qui sí que la hi tenen, perquè és una gran eina per guanyar en competència lingüística. Oral i escrita. La televisió, doncs, forma part del gran paquet de les indústries culturals de què tots els governs de tots els països tenen cura, més enllà, només, del control de la informació. I és que qui té el poder controla els mitjans.

Si és cert que els Països Catalans existeixen en tant que realitats històriques amb una llengua, una cultura, i, doncs, amb una història compartida, l’apagada de TV3 al País Valencià va mutilar la llengua i la cultura en què és expressada. El llavors president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, i, amb ell, tota l’Espanya anticatalana, aconseguia la manera de materialitzar el principi de la fi, perquè tot i no aconseguir un tercer múltiplex, encara era possible de veure Televisió de Catalunya al País Valencià, però va ser a cop d’imposició de sancions econòmiques que se n’aconseguia l’apagada. Camps ens va poder, i ningú no va reaccionar tal com calia. La Iniciativa Legislativa Popular presentada al Congrés per Acció Cultural ja era un advertiment de la magnitud de la tragèdia.

Però tot i el SOS d’Eliseu Climent, amb l’apagada de TV3 i el tancament de Canal 9 l’anticatalanisme va condemnar els televidents del País Valencià a ser televidents en castellà, perquè la societat valenciana va veure desaparèixer el “mirall valencià de la realitat”. Amb l’arribada del president Ximo Puig a la Generalitat, s’ha reobert la televisió pública, À Punt, amb l’inici de transmissions regulars aquest proppassat mes de juny, però sembla que amb poc índexs d’audiència. I uns baixos índexs d’audiència en uns mitjans en la llengua del país no és mai un bon símptoma ni per a la situació lingüística que viu en general la comunitat nacional que la té com a pròpia ni per al nivell de competència del mateix usuari. No dimitim ni d’escriure bé ni de parlar bé, és la primera carta de presentació de tothom. Demostra elegància.