Al crit de llibertat

Demà ja farà un any del cruent atemptat a les Rambles de Barcelona i al Nàutic de Cambrils. Demà serà un dia per tenir un record compartit de les víctimes, dels familiars i de tots aquells molts que, directament o indirecta, s’hi van trobar implicats, en la tragèdia. I tothom hi té dret, a voler-lo viure, aquest recordatori. Tothom. De la mateixa manera que tothom té dret a manifestar la ràbia per la condemna a presó preventiva i a exili forçós dels llavors màxims representants de les entitats independentistes i de membres del govern –i del seu president– i de la presidenta del Parlament de la passada legislatura.

Una crueltat per a tots ells, per a les seves famílies i per al país sencer, indescriptible en qualsevol democràcia assentada i consolidada. Adjectius de què no pot servir-se l’espanyola, de democràcia. Mentre, no podem parar de reivindicar-la, la seva llibertat. Per això és que ara, tornats dels dies que permeten trencar amb la quotidianitat, s’atansa, perenne, la Diada nacional, i, enguany, a més a més d’independència haurem d’alçar el crit de llibertat. Llibertat per aquells que no les han pogudes gaudir, les vacances.

Recordo, i no vaig compartir gens el criteri, que per Nadal hi ha haver ajuntaments que van decidir de no encendre l’enllumenat de Festa com a reivindicació de llibertat per a presos i exiliats. Per què? Perquè llavors teníem l’ànim més afectat perquè tot era molt recent? Que potser no li’n tenim ara? Per contra, ara sobretot que en ple agost és quan més festes majors se celebren a Catalunya, a banda de la Gràcia, que és l’única que cada 15 d’agost ocupa el TN, veiem que no hi ha cap gest en record d’exiliats i presos. Res.

I potser és així que s’ha de fer, tal com decideixen els qui en saben, perquè potser s’adonen que era “llum als ulls” que els calia, per Nadal, als presos polítics. En tot cas, sí que ens cal començar a preparar per a una tardor que es preveu políticament dura, raó per la qual, tal com ens demanava Jordi Cuixart a la carta oberta a la família d’Òmnium, “parlem-nos clar: necessitem enriquir lideratges i assolir grans consensos [...], necessitem lideratges a les institucions i a peu de carrer”. Més que no pas gestos que queden en no res. Valentia i estratègia política compartida comprensible. Voilà!