Cadascú va a la seva

Des del 2012, la crida a la mobilització cada 11 de setembre ha estat imparable. Enguany, setena convocatòria. La Via Catalana del 2013 havia de demostrar al món voluntat d’independència. Després de la cadena humana que va recórrer el país de cap a cap, vam omplir la Diagonal; i, el 2015, amb la “V” de victòria, també se’ns deia que era la darrera, de crida ciutadana. I no. Com tampoc no ho va ser la descentralització –perquè la gent començava a estar cansada, potser?– de l’any següent. Deien i repetien que érem a la recta final i que aquella legislatura seria la de la desconnexió: era la que arrencava amb JuntsxSí, quan els dos líders de les dues grans formacions que donaven suport al govern deien en campanya que la pantalla del referèndum ja estava passada. Per ambició del poder, l’engany? No, als qui no ens hem mogut mai del referèndum pactat amb Madrid, arribi quan arribi. Però analitzant-ho ara amb perspectiva des del posicionament del ciutadà garant d’urnes i paperetes l’1 d’octubre, l’escepticisme ens amara. Per què? Doncs perquè aquella legislatura “dels 18 mesos” no podia de cap manera desconnectar-nos-en, d’Espanya, si abans l’independentisme no guanyava per majoria un referèndum que hauríem d’haver pactat. Perquè tothom sap que, de manera unilateral, les democràcies consolidades no hi actuen.

Ara som on som i patim tot el mal que hem pres. I vivim amb més força que mai, i ja ni tan sols mal dissimulada, la desconfiança -si és mai s’havien confiat- entre les dues formacions que donen suport al govern. L’espectacle parlamentari d’haver d’ajornar votacions en el debat de política general –que té una magnitud altra que la d’un ple ordinari– ens tornava a deixar atònits. Repetíem un espectacle del qual els grups parlamentaris ja van haver de disculpar-se abans de l’estiu. El desconcert tornava a planar a la Cambra legislativa. Però si se’ns manifestava clarament la manca d’estratègia entre el govern i els grups que li donen suport, dissabte, l’ANC –Òmnium, no– es reafirmava en la via unilateral. Camins separats, també, doncs, entre l’independentisme civil. Tot plegat, improvisació i confusió, que demostren com la manera de treballar la més gran ambició política c’est trop faible, pour ce qu’elle a de forte. Ara sí que el moment és greu!