Comptes per governar

Durant una legislatura, per lleis destacades que es tramitin, si no s’aconsegueix d’aprovar la més important, la de pressupostos, la situació en què queda el govern és, políticament, d’una inestabilitat innegable. És dels pressupostos d’on emana tota l’acció política. Això, en una legislatura ordinària. Ara aquesta situació traslladem-la a l’excepcionalitat que viuen Parlament i Govern arran del Procés. Quan arrenca el debat de pressupostos, no ha de fer mai por una esmena a la totalitat, perquè esmenar-los en tot el seu conjunt, els comptes que presenta el Govern, no vol pas voler dir, d’entrada, un vot en contra, vol dir obrir un debat en sessió plenària més enllà del debat en comissions. Llavors, ¿per què som tan donats a generar tant d’estrès i tants de retrets abans fins i tot que es comencin a negociar amb els grups, els números? Cal molt de diàleg i cal molta generositat perquè es pugui tenir un pressupost per poder fer política. I si la política és l’art de la negociació, ¿per què ho volem tot tan lligat abans de debatre? ¿No cal ni discutir-los, els comptes? Sí, s’han de discutir i molt, i més quan el govern no té socis per a l’estabilitat parlamentària. Però dins les confluències de l’independentisme, què vol dir estabilitat? El procés que viu Catalunya no és de cap partit ni de cap grup en particular. Pertany a una majoria parlamentària del tot plural, que vol dir que pertany a una majoria social del tot diversa, del tot distinta i també distant.

¿I si ens quedem sense comptes? ¿Recordem què va passar a Suècia quan l’extrema dreta tomba el pressupost presentat pel govern socialdemòcrata? Al Parlament suec l’oposició també pot presentar els seus, de comptes. I ho va fer: uns números conservadors. I l’extrema dreta –el vot de la qual decantava– hi va donar suport. El president Lofven es va negar a gestionar el pressupost de l’oposició, i, finalment, liberals i conservadors van votar la proposta del govern d’esquerra per no dependre de la dreta més radical. ¿Per què? Doncs per evitar noves eleccions. Tota una lliçó de democràcia. ¿I de resultes de què? Doncs del debat parlamentari. D’això se’n diu tenir cultura i tradició democràtica. S’ho plantejarien a Andalusia, els liberals, C’s, i els conservadors, PP, apostar no dependre de VOX?