Assumir la realitat

A El cortesà i el seu fantasma, Xavier Rubert de Ventós hi diu: “a la terra dels meus de no obeir se’n diu no creure; i de no fer, estar-se’n”. Llavors, quan pel que fa al procés parlem d’obediència, ens preguntem a qui la devia el Govern Puigdemont? A la llei i al poble, que és el que va fer. Però la política espanyola no s’ha estat de fer-los pagar presó preventiva i exili. Per això les crides de suport a detencions incomprensibles en sistemes democràtics amb pancartes que diuen “sense desobediència no hi ha independència”. De moment sembla una rima fàcil, perquè el govern, que és qui lidera el procés i el full de ruta, no hi ha optat, encara, per la desobediència. Fins ara se serveix del diàleg amb l’Estat per pactar aquella pantalla que el vicepresident Junqueras i el president Mas van donar per superada a les eleccions del 2015

: la del referèndum. Ja ho veurem què passarà si l’operació diàleg acaba en no-res; si el govern i els partits que li donen suport, més la CUP i les entitats no les accepten, les sentències, i si hi arriben, al crit de desobediència. Perquè no s’acaben d’entendre les reaccions de Madrid. Però potser moltes de les nostres, tampoc. I no s’entenen ni per les seves accions ni per les seves actituds. Tampoc, però, ni per les nostres, d’accions i d’actituds. Tot és massa confús. Per acció o per omissió. La bona política, diu el filòsof, comença per assumir la realitat tal i com és. I això val tant per a les institucions espanyoles, que només es protegeixen amb la llei i amb les consignes, com per a l’independentisme, perquè de moment no disposa de capacitat legal coercitiva per imposar una ruptura unilateral. Amb una Llei de desconnexió, tampoc, perquè a Madrid li faltaria temps per recórrer-la. Per tant, doncs, només tenim una sortida per afrontar el problema del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític ple, i és que el posicionament d’allà i el d’aquí conflueixin en el referèndum. I per aconseguir-lo, aquest acord, potser ens cal menys soroll, menys pancarta i més negociadors, discrets, i amb agenda internacional. Però ens cal, també i sobretot, dosis de confiança i de generositat, entre l’independentisme, si volem guanyar l’adversari. I no pas lluites internes per quotes de poder. Ens hi juguem molt. Massa.