Li hem fet justícia

Ara fa un any també arrencava aquest escrit parlant de l’escriptor de l’Aranyó, tot just perquè amb motiu del centenari del seu naixement, la cultura catalana ha estat immersa en l’Any Pedrolo. Més, potser, que no pas en l’Any Fabra. Hi ha ajudat, diria, el context social i polític que viu el país. De manera que la nostra circumstància actual en motiva força la lectura, de la seva d’obra, sobretot de la més política, la dels anys seixanta i setanta. ¿No ens el fa de rabiosa actualitat llegir que “no es pot parlar de justícia des de posicions ancorades en la injustícia”? Obsedit com hi estava, escrivia que “no és fer el que vulguis, la llibertat, sinó no haver de fer allò que volen els altres”. Rabiosament actual. Aquesta etapa, centrada en obres d’ideologia de combat, amb títols com Acte de violència, M’enterro en els fonaments, Milions d’ampolles buides o Temps obert, mostra un home del tot preocupat pel país i pel moment històric que li toca de viure, i se serveix de tècniques literàries molt diferents per tal d’alertar, des de la ficció, de la posició de subordinació de Catalunya a un poder estatal dictatorial. Pedrolo escriu llibres que semblen manuals per a l’acció, perquè la seva voluntat és de convertir la seva literatura en una eina de combat contra la barbàrie i contra la imposició.

Acte de violència, per exemple, té una finalitat més política que literària. És un crit, no gens dissimulat, per dur a terme un acte comunitari de desobediència civil, basat en una actitud de resistència passiva. Un alçament col·lectiu pacífic contra un poder que té el seu millor aliat en la por. ¿Què passaria si anéssim a una vaga general indefinida? El relat en dona la resposta, perquè la novel·la és un debat entre resistència i opressió; solidaritat i violència; implicació i indiferència.

Marxista heterodox i independentista, Manuel de Pedrolo ha estat volgudament oblidat fins ara, per l’acarnissament de la censura en la seva obra i perquè incomodava els lideratges culturals i els dirigents polítics de la Catalunya autonòmica. Però ell es va mantenir irreductible en el seu posicionament, sostingut des de la solitud de la minoria silenciada. Ara cal que l’obra sigui motiu d’estudi i d’interès per a traductors i crítics. I per als lectors. Pedrolo no és utopia.