Espanya, espatllada

Deia Pedrolo que “no hi pot haver arguments contra la llibertat, perquè és l’única cosa que no pot ser discutida”. I en l’acte d’inauguració del Mobile World Congress, el rei Felip defensava que Espanya és una democràcia plena; defensa a la qual se sumava el ministre Borrell, l’endemà, via twitter: “Suscribo las palabras del Rey en el MWC. No nos cansaremos de repetir que España es una democracia plena. Lo ratifican los indicadores de las Instituciones más prestigiosas del mundo. Nuestro país aparece en los puestos más altos, aunque hay quien prefiere ignorarlo”. Són massa gratuïtes, unes tals afirmacions, si convenim que un estat de dret –que vol dir una democràcia plena– no en té, de presos polítics; i com que Espanya en té, hem doncs de convenir que no ho és, una democràcia plena. Pels seus fruits els coneixereu, diu l’Evangeli de Mateu. I no em canso de repetir que són les accions i les actituds el que justifica les idees; tant, que democràcia i presos polítics és un oxímoron. I els hem de fer notar, al cap d’estat i al ministre d’exteriors, que si tenen necessitat d’haver d’adjectivar amb grandiloqüència la seva democràcia és perquè se’l deuen sentir qüestionat, aquest seu estat de dret.

Dimarts, Jordi Cuixart –que ha consolidat lideratge d’home íntegre– declarava en defensa pròpia a la Sala Segona del Suprem en judici polític. Polític, perquè el fiscal parlava de política; polític, perquè el jutge parlava de política; i, polític, perquè la sentència també en parlarà, de política. Però en canvi, ni a ell ni als seus advocats no els és permès de parlar-ne. Cuixart se servia del mirall de la veritat. De manera que, tot al llarg del desenvolupament de la sessió, ha quedat demostrat un interès evident de contenir l’expressió política precisament de la part més dèbil del procediment: els acusats. I hem vist que ha estat per aquesta raó que l’estratègia de defensa adoptada pel president d’Òmnium ha estat especialment rellevant, conscient del paper que té, que tenen, de “bocs expiatoris” del moviment polític que és, realment, l’objecte del judici: l’independentisme. Això, en una democràcia que no resol políticament els problemes polítics, i els relega a la justícia. Que se’ls fa seus. Ni separació de poders, doncs, ni democràcia plena. No. Plena, no!