Eleccions en ple judici
Gosaria qualificar-les de trasbalsades, aquestes properes eleccions. Trasbalsades perquè a l’electorat, cada vegada més plural, se l’obliga a estar separadament mogut per dos eixos: d’una banda, l’eix marcadament social; i, d’una altra, o l’eix nacional, d’obediència catalana o d’obediència espanyola, quan, realment, l’eix nacional i el social són baules inseparables de la cadena del progrés. La pluralitat obliga a la política de pacte, que no vol dir altra cosa que la transacció. I és que gestionar el poder vol dir mirada llarga, i, en aquest nostre cas, focalitzada en la sentència del judici dels presos polítics i en el retorn dels qui viuen l’exili.
Què hi va a fer l’independentisme d’ERC i de JuntsXCat a Madrid? I potser el de Poble lliure. El Senat encara no n’és, cambra territorial. I al Congrés de diputats, si vam donar suport a Pedro Sànchez arran de la moció de censura amb un crèdit de confiança sense límit i sense ni haver-li qüestionat, al PSOE, haver estat còmplice necessari del 155 –greu error–, però el fem caure en no votar-li la tramitació dels pressupostos, ¿què farà ara l’independentisme si després del 28 d’abril Pedro Sánchez necessités els vots per a un possible suport de legislatura? PP, PSO E i C’s ens han fet molt de mal. Si anem a Madrid a negociar un referèndum pactat, que és el que havíem d’haver fet des del primer dia perquè aquesta pantalla no està passada, ¿per què el vam deixar caure el PSO E amb el risc que suposa una aliança ultraconservadora? Amb el mal que hem pres, per haver de tornar al mateix camp de batalla, ¿ens calia precipitar unes eleccions d’estat enmig d’un judici polític? Si l’independentisme, sense unitat d’estratègia conjunta ni a Madrid ni a Europa, proposa, per la banda d’ERC , segons Joan Tardà, que la negociació amb l’Estat ja no serà d’un referèndum amb pregunta binària, sinó de referèndum o proposta de més autogovern, i, dins de JuntsXCat, Jordi Sánchez no té un posicionament idèntic al del president Puigdemont, el desconcert dels votants comença a ser irascible. A Madrid, ¿hi anem a negociar o a bloquejar? Si hi anem a negociar, ¿què hi negociem que no sigui l’autodeterminació? Potser ens perd la petitesa de la política de poca volada i la poca generositat per recels partidistes. I nul·la visió d’estat.
