Cap a les municipals

Després de l’hegemonia d’esquerra, socialista a Espanya i republicana a Catalunya, emprenem camí d’eleccions municipals. La política local és la més propera al ciutadà, i com més petit és el municipi més directe és el tracte entre electors i elegits. I és que la política, sempre transitòria, és, en tant que responsabilitat pública, una voluntat de servei. Així s’ha d’entendre. I així s’ha d’exercir. Altrament, passa el que passa.

Més enllà de compartir o no ideologies, la política la fan les persones, la qual cosa vol dir que de cada legislatura, de cada equip de govern i de cada grup de l’oposició –si n’hi ha i en fan–, te’n queda el tracte i el reconeixement del programa executat i del control al llarg de la legislatura. O no. I és aquí on entra la responsabilitat dels electors respecte els elegits, tenint sempre present que en uns comicis municipals hi juguen factors altres que el de l’afinitat ideològica a l’hora confiar el vot. Perquè confiar les polítiques dels nostres impostos en tant que contribuents per a un bon servei públic ha de ser del tot racional, en el sentit que si confiem la responsabilitat a un programa electoral i al final de legislatura no s’ha complert ni el projecte més emblemàtic, però abans d’encetar nova campanya tornen promeses d’execució si es validen resultats, ¿per què ens les hauríem de tornar a creure? La política local és la més dedicada i la menys econòmicament compensada per als càrrecs electes, que són servidors cada dia tot l’any. Però per remunerar-la, aquesta política, cal exigir nivell de formació. Altrament, ¿com s’exigeix un alt nivell de responsabilitat? “Si ets bo en alguna cosa, no la facis de franc” deia el gran humanista. Cal un nivell de competència lingüística oral i escrita, perquè la política és l’art de la paraula. Per a la negociació i els acords. I cal dominar les lleis de cada àrea amb consciència que aplicar el corpus legislatiu i fer-lo complir impossibilita d’agradar tothom. Ara bé, en política, com en tot a la vida, qui no vol ser criticat s’exposa a no fer res. Però en política, qui no fa res per no ser criticat, ¿quin balanç presenta als ciutadans quan del programa de govern no poden marcar res del que se’ls va prometre? L’èxit, de vegades, més que per raons pròpies és per demèrit dels adversaris.