L’adjectiu honest

Si és cert que en diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n’experimentem, el titular de les municipals de diumenge és que ERC fa el seu millor resultat i guanya clarament. Manté la tendència a l’alça que ha anat aconseguint aquests darrers comicis i, després de 1979, aconsegueix de ser la formació més votada. El PSC, còmplice necessari per al 155, si ens ho mirem amb l’anàlisi de l’eix nacional no ha estat tan castigat; al contrari, ha agafat embranzida i ha impossibilitat a Esquerra l’hegemonia a l’àrea metropolitana. El revés l’ha patit Junts per Catalunya, que ha viscut el “pitjor” resultat. Atenuat, potser per necessitat, aquest “pitjor”, pel resultat del president Puigdemont a les europees; però diria que aquest, de resultat, no ha estat ni de suport a les sigles ni ideològic, sinó més aviat personal, en el sentit que confiar-li el vot representava per a molta gent permetre que les democràcies assentades s’adonin de l’arbitrarietat de la Justícia espanyola, perquè ell és, encara, als ulls del món, la persona que dóna més visibilitat exterior al conflicte que viu Catalunya.

També és cíclica, la política. I ara a Esquerra li ha arribat el moment. Per mèrits propis i per demèrits d’adversaris. En el cas de Lleida ciutat –mirat amb ulls de fora–, el desgast de quaranta anys de govern del PSC a la Paeria ha propiciat que, més que JxCat, que ha mantingut el sis regidors, el cop d’efecte l’hagi donat Miquel Pueyo. Les sigles, l’han ajudat, segurament, però l’adjectiu del lema de campanya (“Canvi honest”) ha estat, diria, més convincent del que pugui haver semblat. I és que en tant que qualificatiu expressa una qualitat del substantiu amb què es relaciona: canvi. I com es vol aquest canvi? Honest, i entenc que es vol honest en les accepcions del que es conforma al que exigeix el pudor (després de tant de trasbals): raonable i moderat. I sense estridències. I és que el ciutadà comença a estar cansat de càrrecs electes que en les seves responsabilitats no hi creuen tant per convenciment ideològic com per conveniència pràctica. I és llavors quan la confiança en els uns arriba, de vegades, per desconfiar dels altres. Sumant-hi que vivim la complexitat de l’espai social independentista amb un cromatisme ideològic recelós. I poc generós.