L'alcalde que torna

Dissabte arrenca un nou mandat, en un món, el local, que és el més proper entre electors i elegits. I és que la política, sempre transitòria, és, en tant que responsabilitat pública, una voluntat de servei. Feta de reciprocitats entre aquests electors i aquests escollits.

Més enllà, però, de compartir o no ideologies, la política la fan les persones, la qual cosa vol dir que de cada equip de govern, i de cada ple, te’n queda el resultat de l’acció i el tracte humà. Aquesta legislatura que s’escola, al meu, de poble –perquè hi ha vida més enllà de les ciutats–, hi ha hagut un govern de majoria d’ERC que venia d’una legislatura de pacte entre PSC i ERC, amb 4 regidors els uns i, Esquerra, amb només 2, tenia l’alcaldia. La força més votada havia estat CiU amb 5, en aquella de legislatura d’ara fa vuit anys. En aquestes eleccions, el PDECAT, en la forma de JuntsxCAt, ha provat de tancar llista fins al darrer moment, però s’ha quedat fora de joc. Expectació. I dels resultats del 26M n’ha sortit majoria absoluta per a Esquerra, amb nou regidors, i el PSC que manté els seus dos. És evident que podem llegir que fins i tot els més allunyats del posicionament del republicanisme independentista, llunyans potser fins i tot ideològicament, de l’esquerra, hi han donat suport, a una candidatura que aquestes dues darreres legislatures ja els donen prou perspectiva per valorar la dimensió humana i urbana que l’equip de govern deixa en un poble com el nostre. És evident que la proximitat també fa que el vot es confiï per raó de la manera de ser -i de fer- dels noms que la composen, una candidatura. I és llavors quan les persones passen per damunt de les sigles. Passa també, però, com ha passat, que les sigles no han pogut ni ajudar a entrar en terreny de joc. Un bon alcalde es converteix en la punta de llança i en el parallamps que capta l’energia. En el planificador. En l’antiatzar. En l’hàbil daguer. I en qui no ha de tenir mai tard. Mai. És a ell a qui es confia que tot s’afini amb nervi, perquè saber-lo ens fa, també, més exigents. Però no s’agrada mai a tothom. Perquè no agrada a tothom que s’aixequin, per exemple, perennes, banderes proscrites. Però és que no s’ha de voler agradar a tothom. Per contra, sí que s’ha de voler servir a tothom. I sense consignes espartanes.