Si mai som estat

Sociològicament parlant, per no dir política, tenim tirada a crear polèmiques avançades, i, sovint, sense ni tan sols haver escoltat les veus acadèmicament autoritzades, a qui convé sempre d’escoltar, ens trobem que l’enrenou és servit i que tothom hi diu la seva. I la llengua, sempre en boca de tothom, no n’és escàpola, d’aquests polèmiques avançades, com ara la del reconeixement que hauria de tenir en una hipotètica Catalunya independent. Si hi entrem, en el debat, és cert que caldria evitar d’incórrer en les mateixes pràctiques de què s’han servit, sempre, estats com l’espanyol o el francès, perquè no cal que una llengua sigui d’obligat compliment per imposició, com també em sembla que no caldria que constés, en una futura Constitució catalana, una declaració grandiloqüent d’oficialitat. ¿I l’occità, doncs, una llengua que fa quatre dies que n’ha estat declarada, d’oficial, a Catalunya? podria adduir algú. És cert, però no ho és menys, de cert, que aquesta declaració s’emmarca en el Parlament, encara, d’un estat plurinacional. A Catalunya, com a l’Aran, l’occità; a Alemanya, l’alemany; o als Estats Units, l’anglès, la llengua “per defecte”, tal i com reconeix l’Acadèmia, des de la Filològica a les Universitats totes, és la catalana. I, doncs, la llengua a prioritzar-hi ha de ser la del país; i és amb aquesta seva, de llengua, amb què aquesta hipotètica Catalunya independent s’hauria d’identificar a tots els efectes; sense detriment que, a conveniència, tothom se servís de tantes altres, de llengües, com calgués. Només faltaria. Ara bé, preeminent, només una.

Diu molt encertadament un editorial d’Els Marges que “delegar en una pomposa declaració d’oficialitat única el rang de la llengua del país no és sols fornir de munició l’enemic, tot actuant reductivament com ell, és ignorar –ho advertia ja Horaci– que de res no serveixen les lleis sense un canvi de costums”. Perquè és cert, tal i com es qüestiona aquest editorial, que ¿quants d’aquests que ara es proclamen compulsivament independentistes s’esforcen a ser independents tout court? ¿I molts dels qui en reclamen l’oficialitat no practiquen en el dia a dia el bilingüisme passiu? Només ens cal país amb llengua i ciutadans amb ferma consciència lingüística. I, per elegància, amb exigent competència.