Estem a la intempèrie

El títol d’aquest escrit, manllevat d’un vers de Vinyoli, vol definir la situació política que ens toca de viure. Estar a la intempèrie obliga a haver-se de protegir. De qui i de què? Potser de tot. Seguint com seguíem aquesta setmana el debat d’investidura, hem vist com de tot l’espectre del cromatisme ideològic que ocupava la tribuna d’oradors, els grups d’obediència espanyola eren incapaços de verbalitzar que el problema primer de la política d’estat és Catalunya i el referèndum d’aquell 1r d’octubre d’ara farà dos anys. Problema, d’altra banda, que, presó i exili malgrat, també n’és el primer de la catalana, d’agenda. Les urnes d’aquell diumenge, dia en què les forces de seguretat espanyoles ens malferien en duel, ens van donar la força de l’independentisme. Certament. Però no ho és menys, de cert, que també ens en donaven el límits. Tan poc com no gens calvinistes com som, l’endemà del diumenge ja ens dèiem República. I el clam avui s’ha fet silenci. I s’ha anat apagant tot just perquè no en som avui ni n’érem llavors.

Però en tot cas, moguts per l’eufòria, d’aquell mandat en queda tant per explicar com per aprendre, del triomf, més simbòlic que no pas real, de l’independentisme. I com que és en el pla simbòlic que ens movíem, la pregunta ara és qui l’ha de materialitzar, el mandat d’aquell octubre? Haver relegat les responsabilitats a la Justícia per no voler resoldre políticament el “conflicte” d’urnes que Catalunya planteja a l’estat, més l’aplicació del 155 per part del govern Rajoy amb la connivència del PSOE , potser han fet creure a Madrid que havien guanyat. Però és ara quan Pedro Sánchez percep que Catalunya el fa tan responsable com al PP de mantenir transferida al Suprem la feina d’estalviar- se la construcció d’una sortida política. I per això estem a la intempèrie, perquè davant del problema primer de les agendes de govern, la política, volgudament, ha perdut la iniciativa en el conflicte, i d’aquesta relegació és que emana el desballestament polític en tots els àmbits. En el democràtic, el primer. Perquè sembla com si Espanya no acceptés que la democràcia ni és un absolut ni és un projecte de futur, sinó un mètode de convivència civilitzada, tal i com destacava Octavio Paz. Trop faible doncs, el sistema, pour ce qu’il a de fort.